L’únic que és Bo em va allargar la mà
Com a cristià, la meva vocació a la vida laïcal compromesa va començar quan Déu em va obrir els ulls als reptes de la vida moderna i a les meves pròpies limitacions. Davant un món a l’inrevés, on els valors abans considerats “obvis” són atacats constantment per un relativisme moral fruit del pessimisme materialista, ningú es deslliura de la batalla per aferrar-se a un camí que no s’esfondri als seus peus. Uns s’aferren a ideologies, ídols, passions i, en definitiva, a falses religions regides per déus d’aquest món; uns altres tenen la sort de ser cridats per Jesús i, a més, s’adonen de la seva presència quan encara són a temps de seguir-lo.
La meva vida anava per un camí cada vegada més fosc, que em consumia i em negava a mi mateix. Abans pensava que era prou fort, llest i madur com per a sortir d’aquest pou amb les meves pròpies mans, però quan vaig topar-me de morros contra la realitat i vaig veure clarament que no feia més que empitjorar les coses, l’únic que és Bo em va allargar la mà. Des de llavors, he anat seguint aquesta força que m’impulsa cap a Ell, guiat per aquest Esperit tan gentil i exigent, omnipresent i efímer, que tot ho dona a mesura que et va despullant de tot.